Després del parèntesi de les vacances, toca tornar a la realitat! El viatge als EEUU ha resultat ser molt panarra (i el twitter n’és testimoni) però encara estic posant ordre a les fotografies, que semblen inofensives quan les fas però resulten horribles quan les descarregues.
Entretant, vaig tornar una mica despistada però em vaig trobar amb una agradable sorpresa. Ha tornat The great British bake off.
S’emet al canal BBC2 i és una competició de cuina que de fet és un reality show. A mi la veritat és que aquest tipus de programes no m’agraden, però aquest em va enganxar des del principi. Com funciona? Després d’un càsting, s’escullen 12 participants que durant diverses setmanes competiran entre ells per veure qui és el millor “amateur baker” com diuen literalment. Ja porten tres edicions i ha estat tot un èxit al Regne Unit.
Cada programa té la mateixa estructura: un tema comú (pa, pastissos, postres, pies, galetes…) i tres proves: la primera consisteix en fer una recepta pròpia del tema que defineixi el concursant, la segona és la prova tècnica on tots els particpiants fan la mateixa recepta però només a partir dels ingredients bàsics i es jutja sense saber qui ha fet què i la tercera és la prova showstopper que és la més espectacular i on sempre els demanen una gran quantitat de coses en poc temps.
Els jutges són la Mary Barry i el Paul Hollywood. Ella és pastissera i ha escrit una gran quantitat de llibres de cuina, i ell és mestre forner. Bàsicament ella fa el paper de senyora adorable típicament anglesa i ell el de jutge dur i que fa por. Els comentaris que fan quan jutgen són boníssims, perquè a vegades es passen bastant però com que són anglesos ho fan educadament i fa gràcia. Frases com “No m’agrada encara que no sé perquè” o “Això és fastigós” poden quedar molt educades si les dius en anglès britànic!
Després de tres temporades, hi ha coses que ja són un clàssic i el terror dels concursants, com ara fer una quiche, un pastís o un “pie” i que la pasta quedi humida perquè els ingredients són massa líquids. És el famós “soggy bottom” que sempre mencionen. A més es tracta de que el que es fa no només tingui bon gust, sinó que tingui bon aspecte.
El programa el fan en una carpa al jardí d’una casa senyorial anglesa. El primer any van canviar de lloc cada setmana, però pel segon i tercer any han escollit un lloc únic per temporada. Mentre els participants van amassant i cuinant ens van oferint fotos idil.líques del camp anglès. Aquest any només fan que ensenyar ovelles als prats, a mi m’encanta.
L’altra cosa que em fa molta gràcia és el drama que poden arribar a muntar els participants perquè se’ls han cremat els cupcakes o s’han oblidat de posar sal al pa. Plors inclosos! Hi ha una certa rivalitat, però res de mal gust i el millor és que les dues presentadores, la Mel i la Sue són dues actrius còmiques molt conegudes que aporten un component autoparòdic que complementa els plors i el drama i l’estrés de la cuina.
A més, el programa és de la BBC, per tant hi ha una part educativa. Complementant les proves també ens ensenyen petits reportatges on expliquen fets històrics relacionats amb el tema del programa. Són molt variats, des de l’orígen dels cupcakes (pastissos fets en tasses -cups-) a què feia la gent durant la II Guerra Mundial quan no hi havia farina, quin era el pastís preferit del rei Enric VIII o quan es van començar a fer galetes industrials. Entrevisten historiadors, fan simulacions de receptes antigues i se’n riuen una mica de tot.
Per acabar-ho d’arrodonir el programa té la seva pròpia pàgina a la web BBC food on podeu trobar totes les receptes.
Al final de cada programa, un concursant ha de marxar i l’altre és el guanyador del dia. Guanyar un dia no vol dir res ja que al següent programa pot ser que te’n vagis al carrer, però cada any ja es va veient qui ho fa millor a mida que el concurs avança. Els concursants són molt diversos, però sempre hi ha mestresses de casa ja grans que porten tota la vida cuinant per la família, nois i noies joves que fan receptes innovadores, gent molt perfeccionista que fa autèntiques filigranes, etc. Els finalistes solen acabar el programa sent bastant famosos, i de fet un parell d’ells ara viuen d’això. I bé, molts tenen blocs:
- The boy who bakes és el bloc de l’Edd Kimber, el guanyador de la primera edició.
- Jo’s blue Aga és el bloc de la Jo Wheatley, la guanyadora de la segona edició, que va acabar amb certa polèmica quan es va descobrir que el seu marit estava a la presó (culebrot!) però al final van decidir que era igual perquè les magdalenes d’aquesta senyora eren molt bones.
- The pink whisk és el bloc de la Ruth Clemens, una de les finalistes del primer any.
Podriem enllaçar encara molts més blocs, els podeu trobar a la pàgina oficial.
Que jo sàpiga, The great British bake off no s’ha emès per aquí. Es bastant fàcil de trobar si esteu familiaritzats amb els diguem-ne “mitjans alternatius”. Si no ho esteu i us interessa, feu-m’ho saber. És en anglès britànic però s’entén molt bé.
Si us agraden les competicions de cuina i sou britòfils (és a dir, si la cerimònia d’obertura dels jocs olímpics us va semblar genial, sobretot el primer número) us recomano The great British bake off!
Panificant 