Galetes o pastes d’oli i anís

Tot va començar amb un viatge a Valladolid. Com que els horaris de tornada són complicats i moltes vegades acabo donant voltes pel centre de tot tipus de ciutats, sempre m’agrada localitzar forns i mirar aparadors. Al costat de la Plaza Mayor vaig trobar un forn de pa amb aquest taulell:

Em van explicar que tenen un obrador tradicional a les afores però que la botiga del centre els dona molt bon resultat. Vaig comprar un parell de pastes, i va ser tota una revelació. Veieu aquest cartell on posa “bollos de aceite”? Mare meva. Pot ser que hi hagi una mica de predisposició genètica, perquè el meu avi era de Salamanca i quan érem petits ens portava unes pastes terroses amb ametlles que li agradaven molt. A la família també m’han parlat de les “perronillas”, que es veu que també són típiques de la zona.

Quan vaig tornar a Barcelona vaig decidir que les repetiria.  Eren unes pastes terroses, amb anís i, segons el cartell, fetes amb oli. Vaig començar a investigar per internet i aquest tipus de pasta és parenta dels “mantecados” i polvorons, però aquests porten llard, i les receptes són un pèl diferents. No podia ser tan difícil, no? Només era qüestió de comprar una ampolla d’anís del mono i oli en un llum! Doncs no. Els primers intents van ser un desastre. Dels grossos.

Massa oli o poc oli, poca farina, poc anís o poca ametlla, cinc o sis receptes fallides  l’ampolla d’anís a la meitat. Per sort, la perseverança té la seva recompensa i just abans de les vacances de nadal vaig trobar la recepta perfecta. Just a temps per incloure-la a les capses de galetes per familiars i amics. Han estat un èxit, i hi va haver un parell de comentaris mencionant les galetes de l’avi. Una mica proustià, tot plegat.

Les podeu fer tot l’any, però són una bona alternativa a polvorons, “mantecados” i dolços nadalencs que estan fet amb llard. Aquestes festes també he experimentat amb les “hojaldradas” però el llard i jo no som gaire amics. Van quedar bones, però prefereixo les pastes d’oli. Aquí teniu la recepta. Està inspirada en diversos llocs, però la versió final és 100% panificant.

Ingredients

• 200 gr. farina assecada/torrada al forn (heu de fer servir farina fluixa)
• 80 gr. d’ametlla mòlta
• 90 gr .de sucre  llustre
• 1 o 2 taps d’anís, al gust (tap: el tap de l’ampolla, aquest gran mètode científic)
• 100 gr d’oli d’oliva
• 1 culleradeta d’essència de vainilla
• la pell d’una llimona ratllada o una culleradeta d’essència de llimona

Podeu canviar els aromàtics: afegir-hi una mica d’anís en gra mòlt, canviar la llimona per taronja, etc…

La nit abans,  hem de torrar/assecar la farina. La posem en una safata, escalfem el forn a 150º i la torrem entre 30 i 45, remenant cada 10 minuts. Veureu que la textura canvia una mica, i segons el tipus de farina pot ser que quedi una mica marró. Cap problema.

L’endemà passem per un colador la farina i la farina d’ametlla. Un dels efectes secundaris de l’assecat de la farina és que queda més enganxada, però un cop passada pel colador torna a quedar solta. Tot seguit hi afegim la resta dels ingredients.

Ho barregem amb una espàtula. Veureu que queda una massa compacta, però que té tendència a desgranar-se. No us preocupeu, és normal. Si la manipuleu amb compte, podreu estirar-la sense problemes. Ho podeu fer amb un corró o directament amb les mans, i hauria de tenir un gruix d’un cm. aproximadament. Si l’estireu més, es trencarà amb facilitat.

Tot seguit podeu tallar les pastes. Jo vaig fer servir un tallador en forma de flor, però si no en teniu podeu fer servir un got petit. La forma de flor és molt bonica, però una mica delicada, per tant si sou novells millor que utilitzeu una forma llisa.

Posem les pastes a una safata, i les poseu al forn que haureu escalfat a uns 180º. S’han de coure uns 10-12 minuts, tot depèn del forn que tingueu. Aneu-les vigilant i quan estiguin una mica marrons ja les podeu treure. Com que no porten llevat químic, podeu obrir el forn per vigilar-les.

Les posem sobre una reixa i abans que es refredin del tot les passem per un plat amb sucre i les arrebossem. També ho podeu fer amb canyella però a panificant no som gaire fans de la canyella. De fet no ho som gens. Una altra possible variant seria afegir-hi una mica de cacau i baixar l’anís. És un tipus de pasta que admet variants i que és una bona alternativa més saludable.

Oh, i a més aquesta recepta pot ser considerada vegana, si els ingredients que feu servir ho són.

Que aprofiti!

Pa als USA 1: els millors pans

3 setmanes de vacances als USA donen per molt. Per veure coses i per aprofundir en els hobbies com per exemple, el pa. I ara que les vacances queden lluny, va bé recordar-les. També és una bona excusa per reviure el bloc que es troba en una de les típiques fases silencioses.

On vam estar? A Nova York, a Boston, a Cape Cod i a Washington. Llocs ben diferents però tots interessants per mil motius, i amb molta variació pel que fa als tipus de pans que vam menjar.  En aquesta primera entrada vull resumir els que em van agradar més. Les següents entrades seran més temàtiques, espero.

Els bàgels de New York

Tothom coneix els bàgels per Nova York. N’hi ha per tot arreu, i són un menjar molt popular per esmorzar. En pots comprar als forns de la part baixa de Manhattan i diuen que en aquella zona trobes els més bons. També n’hi ha a establiments molt més prosaics com ara l’starbucks. Però hi ha un lloc on els turistes acaben menjant moltes vegades i on els bàgels poden estar boníssims: els Deli. Un deli és una mena de botiga/supermercat amb taules on bàsicament pots demanar el que vulguis de menjar i estan oberts sempre. És barat i no hi has de deixar propina, cosa que els fa encara més popular per la gent de terres com la nostra on portem fatal el tema de les propines USA. Nosaltres hi vam esmorzar molt, als delis. I aquest és un bàgel espectacular de formatge cremós, salmó fumat i tomàquet.

Naan a Boston

A Boston hi ha un parell de carrers amb restaurants asiàtics de tot tipus, destacant els Vietnamites i Malaisis. Nosaltres vam acabar a un Malaisi que semblava la barca del Kon Tiki, però va resultar que l’aperitiu més popular era un dip de Naan amb salsa de curri. Boníssim! El Naan és un pa típic de l’Índia que té aquell gust especial que li dona el comí. Tovet i calent, una delícia!

El pa del jardí

Durant els dies a Cape Cod vam anar a passar un dia a Martha’s Vineyard, una illa plena de cases “pijes” platges amb accés privat, casetes precioses i fars. Vam dinar a un petit restaurant estil jardí famós per les truites, i la gran sorpresa és que van anar acompanyades d’aquest pa barreja de sègol i blat amb llavors d’alcaravia/comí de prat/matafaluga borda o com li vulgueu dir. Encara somio amb aquest pa, i us puc ben prometre que la foto no li fa justícia. De tots els pans que vam menjar en tres setmanes, aquest és el millor. Cruixent, amb un gust intens de sègol i el contrapunt perfecte de les llavors que li donaven un toc anisat perfecte. Un pa per recordar.

Al mig del no res… panets deliciosos!

Aquest restaurant no estava planejat, ja que la idea era provar la versió ianqui dels xiringuitos de platja. La pena és que tot Cape Cod va tenir la mateixa idea i quan hi vam arribar  estava pleníssim. Van enfilar la carretera, era molt tard i ens quedava un tros abans de tornar a Hyannis que era la nostra base. Vam fer el que es diu que no s’ha de fer mai, que és parar al primer lloc que vam veure. Era un restaurant de nom holandès on ens van donar un salmó salvatge boníssim, de postre un pudding brutal i uns panets suaus i amb sabor. Igual és perquè estàvem mortes de gana, però van entrar al rànking!

Pumpernickel a la taverna

El pumpernickel és un pa d’origen alemany que es cou a molt baixa temperatura. És de sègol i als USA és molt popular, sobretot amb fumats. Com el de la foto. No podia ser que ens passéssim 3 setmanes voltant per la costa i no provar-lo. I ben bo que estava!

Something Natural from Nantucket

Nantucket és l’altra illa famosa de Cape Cod, un lloc ideal per anar-hi a no fer res i a passejar. Something Natural és un forn/pastisseria famós pel seus entrepans i galetes. Està lluny del centre, al mig d’una àrea residencial però quan hi arribes les cues surten fora de l’edifici. Els entrepans són tots amb productes ecològics i n’hi ha de mil maneres. No em puc resistir i a sota teniu una foto del forn. Els pans estan tan bons com l’aspecte insinua…

El pa de l’ànec fumat

Un cop a Washington, vam decidir provar el menjar xinès. Res a veure amb el que tenim aquí, res de dracs de plàstic i arròs amb truita, no. Moqueta al terra, una mica destartalat i molts xinesos menjant-hi. Demanes una mica sense saber què, però l’ànec fumat anava acompanyat de pa estil baozi, característic perquè es bull en lloc de coure al forn. Boníssims! I amb l’ànec fumant dins, encara més!

All american cornbread

Mentre estavem recorrent el freedom trail a Boston, vam estar una estona xerrant amb una Rànger que ens comentava que als EEUU és difícil definir quin és el menjar genuïnament americà, però que segurament l’anomenat soul food hi encaixaria bé. Es tracta del menjar típic del sud, amb arrels africanes, europees i natives americanes. El pa típic d’aquest menjar és el cornbread, una mena de coca/pa mig dolça feta amb farina de blat de moro. És molt típica del sud, i clar, a Washington en trobes fàcilment ja que l’estat de Virginia està a unes parades de metro. El de la foto és del restaurant Misitam cafe, que es troba al Museu dels Indis americans i on pots provar menjars tradicionals. Totalment recomanable! Pel que fa al cornbread, massa dolç per mi, com menjar pa de pessic amb el dinar…

El pa de little Ethiopia

A la ciutat de Washington hi ha una comunitat etíop molt imporant, que tenen el seu propi barri, anomenat Little Ethiopia. Hi ha moltíssims restaurants que conegudíssims ja que tenen una qualitat molt bona. L’injera és el pa típíc d’Etiòpia, fet amb un gra anomenat tef i que serveix de plat i de cobert, ja que el menjar es serveix sobre una mena de crep enorme i els rotlles que veieu a la foto serveixen de coberts. Té un gust peculiar i l’experiència gastronòmica és molt interessant. Ei, i per provar-ho no cal que aneu a Washington, a Sants hi ha un restaurant etíop que està molt bé!

Per acabar: sourdough

Aquesta vegada ens vam quedar a la costa est i no vam poder tastar el famosíssim San Francisco Sourdough, però al barri de Georgetown ens en van donar tot acompanyant una amanida caríssima. Bona crosta, sabor potent i consistència, tot el que li demanes a una bona llesca.

Ben aviat, més entrades sobre el viatge!

Pa a grècia

Fa dues setmanes vaig estar a Grècia, iv aig poder tastar el meu pa grec preferit: el koulouri. Bé, més que grec és del proper orient perquè a Turquia també en fan i als EEUU li diuen “el bagel turc”. Si mirem en un mapa tots els països on en mengen, veiem que coincideixen amb l’imperi otomà, cosa prou corrent a la gastronomia d’aquelles terres.

No és ben bé un bàguel tot i que la forma sigui semblant. Els bàguels es bullen abans de coure i acaben amb una textura com de xiclet. els koulouri són més com panets, ni dolços ni salats i van arrebossats amb sèsam. Els venen pel carrer en paradetes ambulants i també n’hi ha als esmorzars dels hotels. Aquesta foto és d’un dels meus esmorzars. A veure quan em toca tornar-hi!

Pa a Israel

El maig passat vaig estar a Israel per temes de feina. No vaig poder fer massa turisme però una ha de menjar, per tant sí que vaig tenir l’oportunitat de tastar la gastronomia local i obviament de probar el pa local.

La primera nit vam sopar a un restaurant palestí de Joppa i el pa del restaurant era tipus pita. Més que les pites clàssiques, era més aviat com el que et donen a Grècia quan et menges un souvlaki al carrer.  En aquest bloc  podeu veure una foto. La veritat és que estava molt bo, i combinava perfectament amb el plat de pollastre amb salsa d’herbes que vam menjar.

Una altra nit vam sopar en un restaurant més de fusió.  Israel és un país ben estrany i la gastronomia se’n fa reflex. Geogràficament està al mediterrani, per tant pots menjar uns tomàquets i uns cogombres boníssims i amb molt més gust que els que tenim per aquí, però molta població té arrels centroeuropees i això es pot veure a molts plats que t’ofereixen.

Al restaurant de fusió ens van portar aquest pa:

Era un pa fet amb massa mare, amb barreja de farina de blat i sègol i que es menja una mica tebi. Molt i molt bo. Cruixent i suau, però amb aquell regust de cereal que només pot deixar el sègol.

I aquest és un aparador d’un forn a un dels carrers principals de Tel Aviv:

Una barreja molt curiosa de pastissets amb mel i ametlles (molt mediterrani) i pastes estil pretzel amb mantega i crema que pots trobar perfectament a llocs con Polònia.

A l’hotel per esmorzar també hi havia tot tipus de panets, galetes i bàgels que solem associar amb Nova York però que de fet són d’origen centroeuropeu i que van ser escampats arreu per les comunitats jueves.

Com que hi vam ser de diumenge a dimecres no vam veure els hallah, els pans típics del Sàbbath, que són pans kòsher. El tema del menjar kòsher donaria per un bloc sencer.

Segurament l’any que vé hi hauré de tornar. Amb una mica de sort tindré més pans per compartir.

Un aparador

Callander, Escòcia. Mmmm.

La botiga era un forn/saló de te. A dins es veien uns scones espectaculars, d’aquells que et menges amb clotted cream i melmelada de maduixes o gerds.

La llàstima és que no vam poder entrar a prendre res ja que quan hi vam voler entrar ja tancaven. Eren les cinc de la tarda.

El pa d’abans

El castell de Stirling és una visita molt interessant (encara més si ho pots fer un dia que no plogui!) ja que és un lloc ple d’història. Han restaurat bona part del castell i des de fa uns anys es poden visitar les antigues cuines amb unes reproduccions que detallen com era el menjar al segle XVI i com es cuinava. S’expliquen moltes coses, entre elles es parla de pa.

El pa es coïa en un forn en forma de cúpula o de rusc. Primer el forn s’escalfava amb un foc que s’apagava quan el forn arribava a la temperatura desitjada. Després s’hi introduïa el pa i gràcies a la temperatura que restava al forn es podia coure.

El millor pa blanc de blat es feia amb la farina millor i més fina que es passava dos o tres cops per trossos de roba o llana (a manera de sedàs) per tal de treure el segó. La farina blanca s’escombrava amb una ploma d’oca o amb una pinta.

Per fer la massa s’afegia aigua, sal i “ale-barn” (escuma de malta bullida) que actuava com a agent llevador.

Vaig trobar interessantíssim que fessin servir l’escuma de malta com a llevat. Hi ha un munt de receptes de pa amb cervesa (ho vull provar quan la calor millori) i d’altra banda durant el mateix viatge vam visitar una destileria de whisky on ens van explicar el procés de fermentació de l’ordi on també hi intervenen sucres i llevats de la fermentació del gra.  Ves per on és el que utilitzaven els escocesos del segle XVI per fer el seu pa!

Tot plegat és una mica playmobil però és prou educatiu i hi veig prou encant.